Els nostres Pinochets

Juli Cuéllar , historiador i membre de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) Article publicat al diari Més Maresme el 14 de desembre del 2006. La […]



Juli Cuéllar ,

historiador i membre de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP)



Article publicat al diari Més Maresme el 14 de desembre del 2006.


La mort del genocida Augusto Pinochet

no és cap bona notícia, perquè ha mort amb centenars de causes

judicials pendents per violació dels drets humans. Tot plegat indica

que el Dret Penal Internacional encara té un llarg camí per recórrer

alhora de depurar les responsabilitats dels autors de crims de lesa

humanitat. En aquest sentit, la detenció de Pinochet el 1998 a Londres

es va quedar en un exercici de mala consciència, insuficient i gens

creïble. De fet, què podíem esperar de Baltasar Garzón, jutge

de l'Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal de Orden Público

franquista), sobre el qual pesa la responsabilitat última de les de

tortures infringides als independentistes catalans que va fer detenir a

l'estiu de 1992? Amb quina moralitat pot alliçonar l'Estat espanyol al

poble xilè en matèria de democràcia, si a casa nostra els criminals i

torturadors del franquisme mai han estat jutjats i encara són objecte

de reconeixement públic?


És ben simptomàtic que molts opinadors i tertulians es desfacin en

explicacions parlant de la democràcia i dels drets humans a Xile, però,

en canvi, quan es tracta de personatges propers com Fraga, Samaranch, Martín Villa, Matutes…callen

o, pitjor encara, els riuen les gràcies. És lamentable l'amnèsia,

l'oblit i l'escassa atenció que s'ha prestat als testimonis, les

víctimes i familiars de l'holocaust i la repressió franquista. Això

explica per si sol les mancances democràtiques i els episodis foscos de

la nostra història més recent: anticatalanisme, terrorisme d'estat,

fons reservats, tortures o criminalització dels moviments socials.


Pinochet,

igual que va passar amb Franco, ha mort al llit. Precisament, per no

repetir els errors de la nefasta transició postfranquista, que ni fou

exemplar ni pacífica, és indispensable activar la memòria democràtica i

antifeixista, una tasca que correspon a la societat i que completa la

feina dels historiadors. El cas de Xile és important, perquè el cop

d'estat de l'11 de setembre de 1973, va anar destinat a enterrar

l'experiència de transició democràtica al socialisme que impulsà el

president Salvador Allende i el seu govern de la Unitat Popular. Per això, la memòria d'Allende i les cançons de Víctor Jara

han de ser un testimoni d'esperança per a tots els homes i les dones,

de tots els pobles del món, que lluitem per construir una societat

millor.

16 de desembre de 2006