Quim Arrufat: “Veurem marxar el tren a Madrid; us esperarem a l’andana”

Bon dia a tothom, bon dia a tots i a totes. Per exposar la posició de la Candidatura d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres en aquesta proposta de resolució i ple extraordinari, que hem acompanyat perquè se celebrés amb la nostra signatura. Volem activar un nervi que sovint oblidem, però que nosaltres el tenim molt present justament per poder projectar cap al futur totes les iniciatives i totes les energies, que és el nervi de la memòria, i en aquest cas d’una memòria que ens porta justament avui, que es vota a anar a sol•licitar un mecanisme previst en la Constitució, o possible en la Constitució espanyola, que ens porta justament al naixement d’aquesta constitució espanyola.

Hi havia en aquell moment un estat fortament deslegitimitat que sortia del franquisme. Hi havia una ocasió d’or per haver construït una societat millor, més democràtica, més social, més social del que són ara mateix els estats a l’Europa Occidental.  Hi  havia  hagut,  sobretot  i  hi  va  haver l’ocasió, com  justament acordàvem en els quatre  punts totes les forces aplegades en l’Assemblea de Catalunya, de respectar i fer respectar el dret a l’autodeterminació del poble català, demanda principal entre les quatre que l’Assemblea de Catalunya va contemplar en els seus manifestos i en el seu programa polític de quatre punts, incomplerta per tothom  –incomplerta–  el dret a l’autodeterminació. A canvi, vam tenir uns pactes de transacció democràtica de la dictadura en aquesta democràcia, i un marc polític que se’ns va atorgar als catalans i a les catalanes, i resta dels pobles de l’Estat, de peixera, on nosaltres érem els peixos i podíem nedar amb la il•lusió de veure altres realitats, de poder somniar altres horitzons, però que el vidre ens impedia accedir-hi. Un pacte de peixera on tenir-hi els catalans i les catalanes a dins tancats. No és aquest un exercici gratuït, el que estic fent; perquè d’aquell pacte constitucional, d’aquella traïció als principis de l’Assemblea de Catalunya, d’aquell pacte per mantenir els mateixos artífexs del franquisme, els mateixos llocs de poder, d’aquell reciclatge i d’aquella amnèsia col•lectiva en va sortir aquest marc constitucional que ara, aquí com a mínim, al principat de Catalunya, s’esgota a marxes forçades.

És per això que nosaltres, davant d’aquesta proposta d’anar justament a sol•licitar un mecanisme que hauria de preveure aquesta Constitució peixera, aquest marc estatutari, constitucional peixera per als catalans i les catalanes, nosaltres diem a les tres forces en tot cas que finalment hi aniran que hi aneu, que vau…, que era la vostra història, la de la Constitució i la dels estatuts d’autonomia; la de la Constitució no per a Esquerra Republicana, però els estatuts d’autonomia, de participar i desplegar l’autonomia, de creure’s que hi havia un marc possible, de creure’s que la peixera era moblable, que era ampliable, que hi podia haver annexos a la peixera i que com a peixos permanentment, però podríem anar ampliant aquesta peixera; mai el marc, però en tot cas la podríem anar ampliant.

Aneu-hi, aneu-hi i tanqueu aquest camí, aquest camí que vau començar ara fa molts anys i que  ens deixava  relegats a  una limitació política com a poble, a una subordinació a l’Estat espanyol, a uns pactes amb les elits franquistes i amb les elits de l’Estat espanyol que ens sotmetien a les classes populars catalanes també a haver de ser sempre això: classes populars sotmeses a unes elits.

Aneu-hi, i tanqueu aquest camí que es va iniciar, per a nosaltres malauradament, els anys setanta, que no el va iniciar tota la societat, que el va iniciar un consens institucional i que sortosament toca a la seva fi. Fins aquí podíem arribar; us podíem acompanyar a convocar el Ple, us podíem acompanyar a entrar la sol•licitud a tràmit d’aquest, del contingut d’aquesta proposta que voleu fer per exigir a través de la Constitució, demanar al Congrés dels diputats a través de la Constitució que transfereixin a l’autonomia catalana la competència exclusiva de l’Estat de celebrar referèndums. Però més enllà no hi podem anar.

Aquest, el marc constitucional, és un camí que nosaltres no hem recorregut mai, no ens l’hem cregut mai, no ens creiem l’autoritat ni moral ni política de l’Estat espanyol sobre el poble català, i a més a més pensem que ha estat un error trenta-cinc anys d’estar aguantant un Estat espanyol que ha aprofitat durant aquest temps per rearmar-se políticament, per rearmar-se econòmicament, per rearmar-se jurídicament, i que ara és més poderós que mai. I en canvi, no ha afavorit gens haver construït una societat catalana acostumada segurament que tot podia ser, o tot semblava ser negociable a través de competències, de transferències. Hi ha una elit política catalana que tots els problemes polítics els plantejava i que ha malgastat unes energies enormes en aquest Parlament discutint competència per competència, transferència per transferència, legitimitat d’una llei per sobre d’una altra, fent lleis autonòmiques que evitessin que les altres…, i això ens ha tingut entretinguts trenta- cinc anys, trenta-cinc anys entretinguts avalant un sistema polític que no era més, com deia abans, que una peixera.

La seqüència més immediata dels suports i de la presència dels suports cap a exercir el dret a decidir a través de la consulta. El març del 2013, en aquest Ple, es parla una proposta de resolució que es fa pujar a Ple, com només s’està fent amb les propostes de resolució referents al procés sobiranista, que presenta el Partit Socialista i en el qual demana que es faci de forma acordada i legal una consulta, que és exactament el que es demana avui: fer de forma acordada i legal. Aquí l’única cosa que ha variat no és el vot de la CUP, que va ser d’abstenció, en aquell moment li’n vam dir «abstenció incrèdula», sinó justament un canvi absolut de posicions del Partit Socialista de Catalunya, que ha passat de ser proposador de la via legal i acordada a ser boicotejador, per tant negador de la possibilitat d’anar al Congrés dels diputats a sol•licitar això. Però la CUP ja ens hi vam abstenir exactament a la mateixa proposta.  

El setembre del 2013, en canvi, vam considerar que en el debat de política general s’obria a través d’una proposta de resolució a proposta de Convergència  i  Esquerra  una  possibilitat  de  calendaritzar  d’una vegada per totes aquella expressió de voluntats reiterada, que sí, celebrarem una consulta, de calendaritzar les dates i per tant posar límit a l’establiment d’una data i d’una pregunta, i per això vam considerar necessari que aquí sí que havíem de votar-hi a favor i de ser-hi.

I finalment, òbviament, per concloure aquesta calendarització, vam considerar necessari que la CUP també fos en l’establiment de la data, en l’establiment de la pregunta que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, perquè això finalment passava i feia un canvi substantiu, feia passar el procés sobiranista a un altre escenari. Ja no estàvem en l’expressió de voluntats, sinó que estàvem actuant en la determinació d’exercir el dret a decidir, en la determinació de materialitzar aquestes voluntats. Nosaltres som conscients i actuem amb aquest marc, que hi ha dos escenaris i dos actors principals en tot aquest conflicte democràtic que enfronta la majoria social catalana amb l’Estat espanyol.

Hi ha dos escenaris, i cap és l’espanyol. Hi ha un escenari que és la nostra pròpia societat, amb qui parlem, amb qui dialoguem, amb qui tots expliquem quin és el millor futur, i cadascú s’expressa com vol. Hi ha un altre escenari que és l’internacional. Però l’Estat espanyol no és escenari en aquest conflicte, ha dimitit de la funció de ser un escenari vàlid per poder discutir res democràticament que tingui a veure amb la sobirania del poble català. Ha dimitit, ha desaparegut. L’Estat espanyol ha passat a ser actor únicament i no escenari de resolució democràtica del conflicte per la sobirania del poble de Catalunya. És actor bloquejador, és actor sord, és actor cec, és actor immobilista i és actor negador i menyspreador dels drets col•lectius del poble català, com ho és per altra banda de tants altres drets socials, de tants altres drets públics i de tants altres drets nacionals en el marc de l’Estat espanyol, negant tots i cada un dels problemes socials i dels problemes territorials que té l’Estat espanyol, com ho ha fet d’altra banda sempre.

I hi ha un altre actor. Si d’una banda hi ha un actor bloquejador i un actor negador, després hi ha un actor que és el poble, justament, la societat catalana, de qui no tolerarem que ningú digui que els tres milions d’espanyols que en el seu moment van venir a viure a Catalunya són de ningú. Perquè si no, d’on són els meus pares, d’on són els pares d’en David, d’on són els pares de tants altres d’aquesta cambra sinó de la resta de l’Estat espanyol? No tolerarem que ningú patrimonialitzi, de forma fins i tot racista, l’origen de molts dels catalans actualment… (Aplaudiments.) …quan són absolutament lliures, perquè és propi també d’una visió de l’Estat espanyol absolutament plana i cega d’interpretar que la mateixa uniformitat que pressuposa l’Estat espanyol a tot el territori, a tot el seu territori, a totes les seves classes socials també hi serà en la seva població emigrada a l’Estat espanyol com si fos patrimoni seu, i és absolutament fals. El poble català és absolutament divers, té discussions inversemblants, també; té molts debats polítics, té totes les posicions que l’arc de sant Martí pot dibuixar. El poble català no és una unitat en si mateix, sinó que és una multitud d’opinions, d’orígens, de seqüències familiars, de classes socials.

Però aquest l’actor que s’està posant cada vegada, i ha estat teixint llaços cada vegada més forts per posar-se d’acord sobre una sola cosa. No són «las demandas de los catalanes» el que està en joc; és una sola demanda: exercir el dret a decidir, és a dir, poder decidir sobre la independència de Catalunya. No hi ha un «dossier de los catalanes» allà al Congrés dels diputats, que l’Estat espanyol està cec i no ho veu, i hauria d’atendre a veure què volen, quines competències volen una altra vegada, el plat de llenties, o a veure quines faves voleu ara mateix. No va d’això. Hi ha una sola demanda, no hi ha el «dossier de los catalanes», hi ha una sola demanda, que és si hi pot haver referèndum, podem votar, o no hi pot haver referèndum i no podem votar. I aquesta societat catalana diversa, amb tants orígens com persones hi ha, amb tantes històries familiars com famílies hi ha en aquest país no es dividirà per decidir el seu futur. Només pensa que es dividirà aquell que també ho pensava de la república, que dividia, i que va actuar en conseqüència; perquè la república dividia, perquè s’havia decidit democràticament i no interessava. Només pensa que es dividirà la societat catalana aquell qui pensa que decidir en contra dels privilegis de qui ho està dient divideix la societat. La societat catalana discernirà el seu futur a través de la manera més digna i més noble  que  hi  ha  de  discernir  col•lectivament  el  futur  de  les  societats,  de  les societats diverses, que és votant democràticament, decidint col•lectivament.

Nosaltres, ja ho hem dit abans, ens abstindrem en aquesta votació, perquè volem acompanyar tots aquests passos, però perquè nosaltres no vam fer la Constitució, no hem abonat la Constitució, no hem fet els estatuts; és més, hi hem militat en contra, vam militar en contra de totes i cadascuna de les coses que es van quedar al tinter, que van quedar relegades en tot aquest procés. Considerem que és tot un error el que s’ha recorregut, i per tant acompanyarem, us esperarem a l’andana, veurem marxar el comboi a Madrid i ens quedarem mirant el rellotge de l’estació.

Valorem positivament que s’hagin expressat tots els compromisos per part del president, per part dels diferents grups que han intervingut avui, els compromisos que han de quedar clars i nets davant de la societat, de retorn en un termini determinat d’aquest comboi a Madrid; que no s’eternitzi com ho ha fet sempre el comboi a Madrid ni plantegi altres escenaris. Que retorni aviat, nosaltres estarem a l’andana, mirant el rellotge d’una estació que, què voleu que us diguem, és absolutament inhòspita per a nosaltres aquesta estació.

Nosaltres no, per coherència amb els nostres principis, però per respecte al nostre programa electoral, com deia algun dels que han intervingut abans, per respecte al nostre programa electoral no anirem a demanar permís per ser lliures a Madrid, ni demanarem posteriorment perdó per ser-ho, de lliures. Nosaltres, a diferència d’alguns altres, no estem fent una transició nacional, perquè transició se suposa que ve d’altres posicions i transita cap a altres; nosaltres estem demanant la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol ara com ho fèiem abans, demanant la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol. Nosaltres no hem estat mai dins el catalanisme polític. Hem estat i som part, com altres se’n vulguin sentir, de l’independentisme polític, i com a tals no hem de transitar cap a la independència; nosaltres hem estat, som i serem independentistes dels Països Catalans.

Nosaltres, en aquest viatge, en aquest comboi a Madrid, hi veiem com a imatge l’últim gran viatge, permeteu-nos la metàfora, dels elefants, d’aquells que tantes vegades han negociat plats de llenties, d’aquells del peix al cove. Dels elefants no en volem tornar a veure cap ni un, no volem que torni cap ni un d’aquests elefants. Quan torneu de Madrid, i esperem…, posem-nos a treballar d’una vegada per materialitzar aquesta consulta i deixem enrere la cultura de la transició, deixem enrere la cultura constitucional i deixem enrere la cultura dels estatuts d’autonomia i  posem-nos a  treballar  de  debò  per  materialitzar  el  dret  a  decidir  als  Països Catalans, la Catalunya independent del futur.

Quim Arrufat Ibáñez

16 de gener de 2014, Parlament de Catalunya